Aprendre a llegir en català. Un altre cop. Com quan era a l’institut i el professor que tenia de literatura catalana era escriptor i ens feia llegir obres de tot tipus. I ho disfrutava plenament, de vegades; d’altres, a mitjes. Buscar al diccionari paraules que no saps de la teva pròpia llengua materna. Potser he estat molt tonta tants anys aparcant-la i no cedint-li el pas a la meva tauleta de nit. Però mai és tard, suposo. Aquest llibre m’ha reconciliat una mica amb la lectura catalana. I no és que en tingués res en contra, repeteixo: eren prioritats.
“D’aprendre a parlar amb les plantes” he llegit varies crítiques dolentes que titllen la novela d’incongruent i lenta; de que no explica segons què i de que el tema es fa repetitiu. Bé. Vaig a intentar defensar a Marta Orriols de la millor manera que pugui:
A) El llibre parla del dol d’una dona que ha perdut la seva parella. I descobreix, un cop mort, que potser hi havia molts assumptes d’ell que, precisament, desconeixia. La novela és realista -molt- i, per tant, la protagonista està dotada d’un desequilibri emocional bastant heavy que, per molt que passin les hores i les setmanes, li costa de desfer-se’n. No entenc què és el que sorprèn a aquesta gent que diu que el tema és aborrit: la mort és aburrida, és una merda i et fa fer coses que ni tu mateixa hauries pensat que faries mai. O no? No és això el que fa la protagonista? Doncs què coi espereu d’ella? Que es converteixi en algú que mai sereu?
B) Que hi hagi subtrames, no és -com la vida mateixa- normal? Jo, per exemple, no només tinc la meva vida a la feina: també la tinc sentimentalment, familiarment, amistosament i ociosament. Em sembla fantàstic que no trobeu sentit a certs personatges que apareixen poc, però tampoc els hi trobo als amics amb els que aneu a fer un café un dia i amb els que no torneu a quedar fins al cap d’un any.
C) Sigui el que sigui, penso que la trama no importa tant com la veu. I això, com a bons lectors, ho hauriem de saber. És evident que hi ha històries que atrapen. Però també hi ha plumes que ho fan. I que em perdonin, però aquest llibre està ple de poesia.
D) Potser us ha passat com a mi temps enrere i esteu llegint-ne la traducció, negant-vos a descobrir un món nou. Us donaré el benefici del dubte. Tot i així, em costa molt llegir ressenyes que critiquen un llibre i que el menyspreen. Per mi, és molt important que, sempre, sempre, sempre, es parli d’opinió personal. Llegeixo coses com: “Està sobrevalorat”. Qui ho diu? Un lector? Un lector que en sap més que jo? Un lector que ha llegit més que jo? Ell o ella em diuen a mi que jo el sobrevaloro? Per què? Perquè no els ha agradat? Ho sento. Desde la meva humil opinió, i segurament amb alguna falta d’ortografia inevitable, us diré que sou vosaltres que l’infravaloreu.